Vidre que es difumina

Dins de la meva inquietut de provar coses noves d’il.luminació (al menys per a mi) aquest matí he treballat una nova imatge per la sèrie Minimalisme. Objectes de vidre, llum de contra i llum natural. Un esquema força senzill i amb un resultat força interessant.
Us explico primer els materials que he fet servir: tres ampolletes de vidre amb un tap de suro, un flaix extern Canon Speedlite 430 EX, un fotòmetre, la rodona traslúcida del reflector 5 en 1, i una canon EOS 50D amb una lent de focal fixe de 85 mm 1.8

Aquesta imatge és mes qüestió de paciència, ja que s’han de seguir una sèrie de pasos. Lo primer de tot és muntar el flaix sobre un trípode i posar-li davant el reflector, per amortir la llum. Desprès posar la càmera i els objectes a fotografiar fent la composició que més ens agradi (jo he fet un parell i al final m’he decidit per editar aquesta).
Per mesurar la llum jo faig servir (sempre que intervingui llum artificial) el fotòmetre. Vaig fent proves de flaix fins que em dona la mesura del diafragma que jo necessito, en aquest cas f8.0. I res mes, simplement fer la fotografia i llestos.

I aquest és el resultat

Fotografia_Vidre_Metall_Ceramica_220320173_1600px
Dades Exif. Canon EOS 50D, 85 mm 1.8. Diafragma F8, Velocitat 1/100 ISO 100

Temporal de Mar Brava. 21 de Gener de 2017

Normalment el nostre mar, el mar Mediterrani no és un mar “forçut” com ho és el Cantàbric, encara que no ens podem fiar perquè els seus temporals de llevant també tenen la seva força, encara que afecten molt potser per la distribució física del territori i la insconciència humana (construccions a la vora del mar – si ens mengem espai marítim, aquest sempre torna al seu lloc – o no passarà res per aparcar a aquesta riera), ahir dia 21 de gener de 2017 va mostrar la seva força amb un temporal de mar brava, onades entre 4,50 i 8,75 metres depenent de la zona mesurada (per boia)

imatgesipixels-58848e4f20a1153
Temporal vora l’Escola de Vela. Port Olímpic. Barcelona. 20/01/2017

Per sort, i que jo sàpiga a hores d’ara, no hi ha hagut cap accident ni  mort degut al temporal. Ahir a la zona de la platja del Poblenou, la Guàrdia Urbana havia precintat literalment l’accès als espigons i es que ahir l’estat de la mar era molt complicada.

 

imatgesipixels-58848e5320a1160
Espigons tancats al públic. Platja a la zona del Poblenou, Barcelona
imatgesipixels-58848e5220a115b
Onada en plena acció a la platja de la zona del Poblenou. Barcelona

Poques vegades per no dir cap, havia vist un mar tant mogut com el d’ahir. Em sembla que fa 10 anys de la darrera vegada d’un temporal tant dur. De totes formes, és un espectacle i una manera de viure la natura espectacular, sempre que respectis les seves normes. L’aigua té molta força i sempre trobarà un espai per on passar, si la seva força és capaç de trencar parets, que no farà amb una persona. A gaudir però sempre amb seny.

Anticicló i mar de Boira

No havia vist mai aquestes boires tan impressionants. Ningú diria que per sobre de Catalunya des de principis de desembre fins passat Reis, vàrem tenir un anticicló que no ha deixat respirar l’atmosfera.

Com a curiositat als habitants de les comarques de Lleida els varen recomanar sortir de la seva zona i anar a la platja per enfortir els ossos i els ànims amb la llum del sol. 34 dies sense veure el sol, i aixó desanima a tothom, estiguis o no acostumat, al marge que fisicament no és bo. Ara s’ha de reconeixer que la boira és visualment és un dels meteors més bonics, preciosos i impressionants de veure.

Silenci absolut o quasi!!

Feia dies que no escrivia res al bloc. estava esperant a tenir un moment de calma. No és que estigui no calmat, però sempre necessito escriure o fotografiar sense cap tipus de pressa, estrés….

I de la mateixa manera que no necessito pressa, necesito quasi silenci.

imatgesipixels-57b828f91e69245
Cala a S’Agaró. Girona. Costa Brava

Quasi silenci és el títol de la darrera sèrie fotogràfica que he començat i que durant un temps estarè treballant amb ella.

Quasi silenci perquè necessito sovint no sentir soroll excessiu ni converses accel.lerades. De forma indirecta és un homenatge a la vida tranquil.la, a caminar i viure sense estar pensant si hem d’agafar un tren que corri molt per arribar abans, si la velocitat a internet que tenim baixa de 300 megues, si passegem o anem a llocs dins de la nostre pròpia ciutat com si ens teletransportèssim. El cas és que aquests dies estic intentar fer coses creatives amb foto, i no em surt, la meva ment suposo no està concentrada, de seguida penso que no val la pena fer aquestes composicions. Guanya la partida a la creativitat, els sentiments reals.

Us convido a gaudir del quasi silenci

http://www.imatgesipixels.net/#/404770/

Retrat, aquesta vegada en blanc i negre

No se que té el blanc i negre, però és una tentació que és impossible resistir-se, al menys per a mi.

Algunes “configuracions” són candidates perfectes pel blanc i negre: Ulls foscos i pell blanca, de la mateixa manera que cabells rossos són pel color.

Model: Iria Abelleira. Parc de Can Vidalet, Esplugues de Llobregat
Model: Iria Abelleira. Parc de Can Vidalet, Esplugues de Llobregat

Sense més paraules, només una imatge

El Delta de l’Ebre, un altre paisatge que enamora.

Fa exactament dos dies i mig que he arribat de passar uns dies al Delta de l’Ebre.
I tinc que tornar perquè no m’ha donat temps a veure-ho tot. El seu tamany, uns 320 km2 i les seves carreteretes estretes, fan que t’ho prenguis amb calma i gaudeixis del seu encant

imatgesipixels-583162ec1fde514
Arrosars al Delta de l’Ebre

La llum que he trobat aquests dies, inclosa la més forta a ple migdia no m’ha decebut. En alguns moments he fet servir el filtre ND 3 pasos per reduïr la lluminositat, però cap a partir de les 16:00 o 16:30 h,  quan començava a baixar el sol, els ulls s’em sortien de les ulleres

imatgesipixels-583162eb1fde50a
Platja del Trabucador

Ara, amb el que més he gaudit ha sigut amb les postes de sol. Feia temps, molt de temps, que no gaudia d’uns colors tan diversos. A tot el Delta la posta és preciosa, però a la platja del Trabucador és simplement suprema. Jo ho recomano amb els ulls tancats (ei, no, no els tanqueu que us ho perdreu). Val molt la pena, endinsar-se per les carreteres solitàries – al menys a l’hivern – per veure-ho. La platja està situada a la barra del mateix nom, i és una llengua de sorra de sis kilòmetres de llarg amb aigua a banda i banda. Aquesta distribució d’aigua fa que si hi ha temporal de mar, no es recomana entrar al camí, ja que el mar cobreix tota la sorra i no podriem sortir.
La Barra del Trabucador arriba fins a la Punta de la Banya, a on no podrem entrar perquè és zona protegida, recordem que el Delta és un Parc Natural. Però tornem a la posta de Sol, preparades, preparats?

imatgesipixels-583162eb1fde50b
Posta de Sol, a la platja del Trabucador
imatgesipixels-583162eb1fde50c
Posta de Sol a la platja del Trabucador

Fantàstic o no? Costa recuperar-se d’aquesta vista emocionant, ja dic, fa dos dies que he tornat, i encara ho tinc en ment. I tinc que tornar, em queda veure la banda esquerra del delta. He estat allotjat a unes cases de turisme rural, que pertanyen a l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja, encara que estàn més a prop del poble de Balada que de Sant Jaume. Les cases estan just davant de l’Illa de Gràcia, el riu Ebre les envolta suaument i els paisatges també són dignes de veure i fotografiar.

imatgesipixels-583162ec1fde50e
El riu Ebre, al seu pas per l’illa de Gràcia.

Al meu portafoli, podreu veure la sèrie sencera de la meva estada al Delta, un paisatge per conservar a la memòria
http://www.imatgesipixels.net/#/380071/

Salut a tothom

 

 

48 H Open. Passat i present.

Aquest passat cap de setmana s’ha cel.lebrat el 48 h Open. Per aquell-a que no ho conegui, és un festival gratuït de Portes Obertes d’Edificis que normalment no és poden visitar, al menys no com s’han pogut veure aquest dissabte i diumenge. Per resumir, jo he visitat l’antic canòdrom de Barcelona, al costat de l’Avinguda Meridiana, el Centre Nacional de Meteorologia – AEMET – a la Vila Olímpica i la Sala Beckett, al Carrer Pere IV al Barri del Poblenou

Les visites s’han basat en els edificis, com i perquè ès vàren construir, les seves particularitats i història del passat, present i futur. Normalment, quan es visiten alguns edificis singulars, no s’entra en tants detalls, excepte en el 48 H Open.

Us vaig a explicar la meva experiència.

L’Àntic Canòdrom.
Dir que encara que ja fa uns poquets anys (uns 55 anys aproximadament) que va ser construït aquest edifici, entre 1961 i 1964, i a data d’avui encara guarda una línia moderna. Degut a aquesta línia de modernitat va guanyar un Premi FAD l’any 1963. Aquesta meravella d’edifici va ser dissenyat pels arquitectes Antoni Bonet i Castellana i Josep Puig i Torné. Actualment fa funcions de coworking i viver d’empreses de tecnologia

48_h_open_octubre_2016_3_1400
Terrassa de l’Antic Canòdrom, ara Parc de Recerca Creativa

Vincles:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Can%C3%B2drom_de_la_Meridiana

La visita al Ex-Canòdrom va ser dissabt,e i diumenge vaig poder visitar La Agencia Nacional de Meteorologia (Aemet)  i la Sala Beckett. Em va quedar per visitar els Estudis de Barcelona Televisió, no vaig poder entrar per estar tots els torns plens, l’any vinent, si ofereixen la visita intentaré entrar.

48_h_open__aemet_octubre_2016_8_1600
Detall de l’estructura de l’edifici de l’Aemet, Agencia Estatal de Meteorología, a la Vila Olímpica

L’edfici de l’Aemet, vist per fora és un cilindre, i no penses que per dins les instal.lacions reben força llum natural. Els responsables de rebre aquesta llum són els talls que han “fet” a l’edifici i que tots els despatxos estan separats per vidres, així la llum pot viatjar per totes les estances.

48_h_open__aemet_octubre_2016_3_1400
Aemet, Agencia Estatal de Meteorología, Vila Olímpica

 

48_h_open__aemet_octubre_2016_8_1600
Aemet, Agencia Estatal de Meteorología, Vila Olímpica

Un cop feta la visita a Aemet, toca anar a dinar, ja que la Sala Beckett, no obre fins les 16 hores, o sigui que emprenem camí fins la Rambla del Poblenou, dinem amb calma, i a dos quarts de quatre a fer cua. Quan arribo ja hi han persones esperant, i aconseguixo entrar amb el primer grup.

sala_beckett_48hopen_1400
Entrada i Guixetes de la Sala Beckett

Ens toca la visita amb l’arquitecte de la remodel.lació, Ricardo Flores  que ens dona força detalls tant històrics com professionals de l’edifici.

48_h_open__aemet_octubre_2016_2955_1600
Sala de Teatre principal de la Sala Beckett.

Aquest edifici, que durant molts anys va estar tancat , va ser la Cooperativa Pau i Justícia, una cooperativa obrera. Millor veieu un petit reportatge de BTV, on veureu i coneixereu millor la seva història.

L’arquitecte i el seu equip han volgut respectar l’ambient arquitectònic de l’Antiga Cooperativa, recuperant mobles, paviments i deixant inclús espais sense pintar, detalls que li donen un ambient molt càlid i que recorden la seva història.
Actualment, aquest espai com us he dit pertany a la Sala Beckett, que continua la seva tasca docent i artística que feia al barri de Gràcia.
L’espai ja està en funcionament com institut i teatre, nomès li falta el Bar (que ens han dit funcionarà al Gener del 2017, obert també al públic del carrer ) i un elevador perquè les persones amb cadires de rodes puguin accedir al Teatre. Ja està posat nomès que encara no funciona, esperem que quan s’inauguri oficialment al novembre d’aquest any, es pugui fer servir. L’espai no té barreres arquitectòniques, hi ha també un muntacàrregues totalment nou  que arriba a totes les plantes. Els lavabos no els vaig poder veure, per ser la visita contra-rellotge però és de suposar que els hauran adaptat. Ho comprovaré. I us deixo abans de finalitzar el post, més fotografies, i us animo a participar a la propera edició del 48 hores Open, o mirar de visitar aquests tres edificis per lliure, o en el cas de l’Aemet amb reserva que segur que de tant en tant fan visites comentades.

48_h_open_sala_becket_octubre_2016_5_1400
Interior de la Sala Beckett
48_h_open__aemet_octubre_2016_2951_1300
Espai on anirà el futur bar de la Sala Beckett
48_h_open_sala_becket_octubre_2016_2_1400
Espai interior de la Sala Beckett
48_h_open_sala_becket_octubre_2016_1_1600
Espai interior de la Sala Beckett

 

Romanticisme. Retrats amb llum suau

imatgesipixels-5805fc0e1f8324b

Fotografio el que em fa sentir bé amb mi mateix, sense cap tipus de obligació. Fotografies plenes de romanticisme, de bones sensacions, on la natura fa de complement especial.
Espais amb llum suau, de colors freds que fan descansar la ment.

Passar de puntetes fent retrats

Quan faig fotografia de retrats m’agrada passar de puntetes, discretament. No m’agrada dónar masses ordres al o a la model, al contrari, deixo que sigui ell o ella que “decideixi” els passos a seguir.  Previament jo els hi explico la meva idea desitjada, escolto la seva i ens posem a gaudir treballant. A vegades com és aquest cas, que assistia com oïdor a una conferència de Xavier Gomez al Pati Llimona, no vaig influir en res, em vaig limitar simplement a esperar una reacció positiva  de la model.

Sempre surten els nostres desitjos fotogràfics, es qüestió d’esperar pacientment.

retrats_taller_xavier_gomez_octubre_2016_5_marc_fosc_1400
Model: Eva. Realitzada al plató del Pati Llimona.

Aquesta manera de treballar a mi em porta beneficis. No m’agraden gens aquelles situacions on s’està tota la estona xerrant, donant “ordres”. L’experiència de sessió darrera sessió m’ha fet aprendre a treballar així. Comercialment és impossible, per no dir impossible aquesta pauta, l’experiència també m’ho ha demostrat, així que faig fotografio per gaudir.

La fotografia de forma lliure ens ensenya moltes coses, ja que de forma indirecta t’adaptes a qui tens davant la càmera. I tot suma.

Imaginació, desitjos…

La imaginació i els desitjos que portem dins poques vegades es poden fotografiar de forma natural. Combinar en directe una bona sortida o posta de sol, i una figura amb sentiment és complicat per no dir impossible.
Fa dies que rumio, penso com aconseguir-ho. Portar una persona a fer-se retrats és bastant fàcil, ara aconseguir que la natura faci el que tu vulguis ja no tant, per no dir, que 99,99% impossible.
 
Queda doncs, la opció, encara que em pesi, fer composicions. Són èpoques, ara em crida la atenció fer aixó, i en un temps faré imatges sense construir tant. Trobar imatges on la il.luminació tènue estigui molt present, on la part emocional surti. Sóc conscient que és molt dificil, però també és un plaer quan s’aconsegueix i més encara quan s’adapta al que sents.
 
També, sent sincer, em fot moltes fotografies femenines que és fan. Ja no se si és culpa del fotògraf, de la persona que demana o dels dos, per inexperiència. El cos de la dona s’ha fet servir sexualment fins a límits que trenquen el respecte. A mi, el dubte que em surgeix com determinar quin són aquests limits.
 
Tinc que trobar la millor manera de combinar respecte (no cap a la persona, que sempre ho té quan treballen amb mi) i bellesa. Quan es tracta de nu artístic és on més dubto, però sempre m’acaba sortint el mateix, insinuar més que ensenyar. És personalment la banda més complicada per mi. Rebutjo 99,99% aquelles propostes que no tenen aquests dos elements imprescindibles, bellesa i insinuació, i la natura com element complementari, per suposat. Mai he sigut un fotògraf que treballi fotografia de nu molt cru, al contrari, i darrerament he retirat excepte una, totes les fotografies que he fet. El motiu no és altre que equil.librar el que sento i penso.
 
Darrerament, amb qualsevol fotografia que faig, penso molt abans de fer-la i penso molt abans de publicar-la. És com un diàleg personal amb mi mateix, el meu cervell diu no a la imatge i no la faig. És una manera de pensar una mica complicada, encara que crec que a la llarga em dóna més resultats emocionals positius que negatius. I així, el resultat qualitatiu és nota, o per a mi ja és vàlid.
 
I no nomès aplico aquesta manera de pensar i fer als retrats, les fotografies de paissatge, ciutats, camp, mar… passen pel mateix filtre. La llum també forma part molt important d’aquests desitjos. He fet moltes imatges amb llum de dia, i no em fa el pes 100%. La llum de bon matí o de moments abans de la posta de sol s’adapta més a aquesta manera de sentir.
 
I per complementar tots aquests pensaments, deixo constància d’imatges conseqüents.
 

Barcelona, fotografia i Outumuro

Avui he anat, a veure l’exposició al Palau Robert d’un fotògraf excepcional, Manuel Outumuro, uns retrats amb molta “senzillesa” i una preparació pausada. Us la recomano, perquè si us agraden els retrats us encantarà. Al Palau Robert, Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Desprès he anat voltant sense rumb fix, i he vist el nou bar degustació de la Casa Amatller, també el Passeig de Gràcia. Encara que els principals clients seran turistes, val molt la pena a veure-la, encara que no ens quedem a pendre res si no volem, suposo els preus no seran econòmics precisament. L’entrada és accessible, però malauradament no té lavabo adaptat per cadires de rodes (ho vaig preguntar personalment, estàn a planta baixa però són complicats d’accedir per cadires)

http://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/exposicionsactuals/outumuro/
http://www.outumuro.com/index/
http://www.amatller.org/

Salut i bon diumenge

 

Calma. Per mi mateix

Algunes vegades, per no dir moltes, necessito tornar a recuperar les fotografies amb calma. A vegades descobreixo espais que en certs horaris em criden a aquesta calma. Fotografio per mi mateix, No nomès és la foto, és tot el que l’acompanya, la dificultat, la superació, la paciència i crec fermament que aixó val molt més que gran protagonisme. D’aquesta calma, surten espais nous, amb altres il.luminacions de matí o tarda. La sortida i la posta de sol són companyes magnífques per a mi, duren poc cada dia i donen un resultat que em sedueix molt, moltíssim.

Colors i ciutats
http://www.imatgesipixels.net/#/371052/

imatgesipixels-57e5002d1f46584
Parc de Can Vidalet. Esplugues de Llobregat. Barcelona

 

Noves fotografies en Blanc i Negre. 21 de setembre de 2016

Intento ampliar i fer fotografia diferent, mirar d’ampliar espais, idees, mantenint aixó si, el respecte per la realitat.

imatgesipixels-57e251e81f40371
Parc de Can Vidalet. Esplugues de Llobregat. Barcelona
Escena Urbana. Corredor, Rondes i Edificis Trade. Barcelona
Escena Urbana. Corredor, Rondes i Edificis Trade. Barcelona
Parc de Can Vidalet. Esplugues de Llobregat. Barcelona
Parc de Can Vidalet. Esplugues de Llobregat. Barcelona
Far de Cavalleria. Menorca
Far de Cavalleria. Menorca

 

Resta de fotografies en Blanc i Negre: http://www.imatgesipixels.net/#/199673/

Espais de Barcelona. Més imatges i menys text

Fent esment a la cita del títol

Localització. https://goo.gl/maps/Cuu8NQfUm8y

Estiu, bones vacances. JO seguiré per aquí

Com haureu notat – i no per les altes temperatures 😉 – és estiu.
És estiu perquè la gent marxa de vacances, les botigues comparteixen l’estat de tancat fins el dia 28 d’agost

Bromes apart, es un bon moment per canviar la rutina, per fer el que no s’ha fet la resta de l’any.

Activitats que jo recomano fer són viatjar, sortir i fer fotografies, una bona vivència personal i emocional. Lo bonic d’aquest art és que les nostres emocions donen lloc imatges que ajuden a treballar la memòria, la memòria històrica entre d’altres, els records, és a dir, moltes situacions.

A mi m’agrada molt, molt, molt, editar en blanc i negre. Són detalls de la pròpia personalitat, que fan que siguem diferents i que mostrem fotografies diverses, i aixó és ric.

Aquestes vacances que just arriben – em serviran (a Barcelona, perquè no marxaré de viatge) per reflexionar sobre noves sèries de fotografies. Un mes d’estiu de secà esperant a les pluges de setembre i sembrar les idees.

Us desitjo unes bones vacances, amb un parell de retrats, de platja, de mar i d’estiu.

Una abraçada

 

Com es va fer? Oda al Mar

foto_video_prezi_oda_al_mar4
Oda al Mar. Fotografia Finalitzada. Agraïments i model : Olga Molina. Vestuari: Moda d’Època.

Avui podreu veure i entendre és com s’ha fet aquesta foto-composició.
El primer que vull destacar és que de les poques foto-composicions que faig, aquestes s’han de notar el menys possible que no són una foto tot en una.
Vaig voler fer una imatge on el mar tingués un moviment de llarga exposició i en un dia núvol. Imagineu la complicació de combinar un dia rúfol, la model i una llarga exposició de 25 segons, tot a la vegada. La figura queda moguda segur

Consta de cinc imatges, amb les seves corresponents edicions que nomès són correccions de nivells, temperatures de color… (revelades amb RawTherapee) i alguna capa per suavitzar colors i una màscara per incrustar figura i paisatge (amb Gimp)

La primera és la llarga exposició.
foto_video_prezi_oda_al_mar

Dades exif: F8 /  17mm  / 25″  / Iso 100 / Filtres ND 10 Pasos i Pol.laritzador / Trípode i disparador per cable.

La segona, és una nova capa de la primera, clonant les persones que surten al fons, davant de l’hotel i taquetes dins de l’aigua, segurament persones en moviment.
foto_video_prezi_oda_al_mar1.jpg

La tercera, porta una capa amb un degradat llum suau opacitat 15 de negre a blanc per aclarir  molt lleugerament
foto_video_prezi_oda_al_mar2

La quarta, s’incorpora la fotografia de la model, reduïnt el tamany de la capa i girant-la cap a l’esquerra. La fotografia de la model ha sigut feta en estudi. Un cop incorporada a la imatge, he afegit una màscara de capa pintant amb un pinzell suau de color negre, així s’aconsegueix recuperar el fons del paisatge per integrar la figura. A més a més hem suavitzat pintant les vores de la figura per que combini sense gaires salts de color i il.luminació. També hem pintat ombres de color fosc vora el vestit per fer més creïble la incorporació artificial de la figura.

Beatriu_i_Mirna_Gener_201510

foto_video_prezi_oda_al_mar3I per finalitzar la darrera imatge, idèntica a la que veiem a aquestes línies, excepte que hem pintat amb un pinzell suau i una opacitat baixa amb un color semblant al del vestit
foto_video_prezi_oda_al_mar4I fins aqui la explicació. Espero us serveixi de motivació per fer imatges on per motius obvis de planificació, meteorologia i tècnica no la pogueu fer en directe.

Salut

Com se sap que arribem a la revetlla de Sant Joan?

Molts direu, per les coques, pels petards i no aneu desencaminats, encara que per a mi, hi ha un altre detall que identifica que arribem a aquestes dates, a aquesta festa, i està directament vincul.lat amb la natura, la terra i el medi ambient.

imatgesipixels-576bb9d31db4357
Pera de Sant Joan

M’agrada diferenciar-me amb les meves fotografies i publicacions als meus perfils de xarxes socials. I crec que aquesta fruita ha perdut el protagonisme amb les coques, petards i focs d’artifici d’aquesta propera nit.

És una fruita que dura molt poc i que no suporta massa dies, així que la recomanació és que un cop comprada, en dos o tres dies a menjar-la.

Espero tant si mengeu coca com si llenceu molts petards (o no sortiu de casa per por a les “explosions” caòtiques) o mengeu moltes peres de Sant Joan, tingueu una molt bona revetlla.

Barcelona. Soroll, moviments, petits oasis i tranquil.litat

Estem ja dins de l’estiu 2016. El dia que vaig fer la fotografia no feia massa bon dia, entenent aquest per sol i caloreta.

Avui, el dia que escric aquest post, fa un sol que trenca les pedres i el termòmetre digital amb el seu sensor a l’ombra marca 27,9º C. 

El dia que vaig fer la fotografia, no hi havia massa turistes pel carrer, potser “espantats” per la manca de sol – de fet plovia – però per un fotògraf la manca de sol o molt poc solet és molt bo per les imatges, ja que es pot mostrar totes les textures, colors, ombres…

tempesta barcelona agost 2010720100819T170334Canon Canon EOS 300D DIGITAL_1600
Tempesta d’estiu. Platja de la Barceloneta

A mi, que sóc persona un xic introvertida i no m’agraden les aglomeracions multitudinàries, sortir a fotografiar els carrers tranquils, quasi buits m’agrada i molt.

Fet d’aquesta manera de ser, vaig pensar en crear una nova sèrie. De fet tinc diverses sèries en ment, i el que vaig fent es combinar unes idees amb les altres. Ara, li toca el torn a Petits Oasis a Barcelona.

Abans d’entrar dins els petits oasis, tinc que fer una introducció:
Barcelona, una ciutat ja no tan mitjana de tamany és una ciutat sorollosa, plena de cotxes i fums. Els barris més cèntrics, com el de l’Eixample suporten un volum de trànsit força alt (en laborable, ja que en cap de setmana la situació canvia radicalment)

imatgesipixels-5763bf521d9ff591
Trànsit i més trànsit. Carrer Comte d’Urgell entre l’Antiga i la Nova Esquerra de l’Eixample. Barcelona

Però, tenim uns espais o com a mi m’agrada anomenar – petits oasis – per calmar el soroll i el brogit: els interiors d’illa entre edificis. Aquests espais no són exclusius d’aquest barri, també al del Poblenou han adaptat espais entre vivendes per fer aquest tipus de jardins, espais que visitaré en un futur no massa llunyà i espero que encara sigui públic, encara que les propietats són privades i si no recordo malament i no ha canviat, em vàren explicar que és va fer un conveni amb l’Ajuntament amb la condició que fòssin obertes al públic a canvi del compromís d’aquest de responsabilitzar -se del manteniment dels arbres i plantes del seu interior.
Tornant a l’Eixample, he fet un petit recorregut per algunes de les illes més interessants (hi han unes 48) i us mostro una petita tria perquè pogueu gaudir de la seva tranquil.litat interior i convidar-vos a fer una descoberta de les altres illes.

El que destaco és que predominen els jardins mediterranis, arbustos, palmeres, oliveres…,  un ambient que s’adapta molt a la climatologia d’aquesta ciutat.  També hi han zones infantils perquè els més petits també gaudeixin.

Comencem, preparats i preparades?

Jardins Ermesenda de Carcassona. Nova Esquerra de l'Eixample
Jardins Ermessenda de Carcassona. Nova Esquerra de l’Eixample

Aquesta primera illa està compresa al mateix edifici on està la Biblioteca Pública Agustí Centelles (especialitzada en fotografia) i el Centre Cívic Urgell. És perfecte per agafar un llibre de la biblioteca i passar una bona estona llegint.

imatgesipixels-5763bf531d9ff5d1
Illa Interior Jardins Beatiu Pinós-Milany. Carrer Rosselló nº 149. Antiga Esquerra de l’Eixample

Aquesta illa està força a prop de l’Hospital Clínic, i s’entra pel costat de l’edifici Cek, el Centre de Recerca Biomèdica. És força diferent a l’anterior, diguem-ne que més elegant, suposo perquè és més moderna i té de veí a un centre d’investigació. De totes formes és molt gran i té assegurada un bona tranquil.litat

Illa Interior Jardins Helena Maseras. Antiga Esquerra de l'Eixample. Carrer Rosselló nº 163
Illa Interior Jardins Helena Maseras. Antiga Esquerra de l’Eixample. Carrer Rosselló nº 163

Aquesta illa torna a recuperar l’ambient mediterrani amb palmeres. Molt a prop del Cap Eixample i de la Facultat de Medicina de la UB  (Campus Clínic-August Pi i Sunyer), un espai per desconnectar de maldecaps d’exàmens, especialment ara que estem a final de curs acadèmic…

La següent imatge correspon als Jardins Emma. Aquesta és de molt recent apertura

Illa Interior Jardins Emma. Carrer Comte Borrell nº 157. Nova Esquerra de l'Eixample
Illa Interior Jardins Emma. Carrer Comte Borrell nº 157. Nova Esquerra de l’Eixample

Situada on hi havia el conegut Asil de les Germanetes dels pobres. Si entreu pel carrer Comte Borrell (també té entrada pel carrer Consell de Cent) és conserva una escultura que fa referència al mateix. El seu atractiu és, al marge de les plantes i arbres mediterrànis, una interessant banda on es pot jugar a bàsquet i a tennis taula (dues cistelles i dues taules).

Illa Interior Jardins Emma. Carrer Comte Borrell nº 157. Nova Esquerra de l'Eixample
Illa Interior Jardins Emma. Carrer Comte Borrell nº 157. Nova Esquerra de l’Eixample

I la darrera illa que he visitat. Els seus colors freds de les façanes dels edificis i el verd dels arbres es combinen per ajudar a descansar, a relaxar-nos i a oblidar que a pocs metres tenim una munió de cotxes i gent.

Illa Interior Jardins Rosa Deulofeu. Carrer Corsega nº 264. Nova Esquerra de l'Eixample.
Illa Interior Jardins Rosa Deulofeu. Carrer Corsega nº 264. Nova Esquerra de l’Eixample.

 

Espero les visiteu i passeu una estona agradable.

Tranquil.litat, pau i posant coses al seu lloc…

imatgesipixels-57497aef1d7ff4d
Tranquil.litat al planell d’Aigüestortes. Model: Valeria. Fotografies, idea i fotocomposició: Josep Avilés

La fotografia i aquelles especialitats que treballen la imatge, sempre tenen un component de personalitat interior del seu autor. Ja vaig comentar farà unes setmanes, que els camins que pren la meva fotografia es mostrar la tranquil.litat i emocions, i encerclar el meu estil. Trobo que vaig madurant tècnicament, una maduresa que em deixa treure moltes sensacions que moltes vegades són complicades d’obtindre.
Quan vaig visitar fa poc el Parc Nacional d’Aigüestortes, i concretament el Planell del mateix nom, al marge d’omplir els meus ulls de verd vaig aconseguir imatges d’espais especials per fer composicions emocionals. Des de fa molt, trobo que la figura humana està poc valorada, fora del lloc que mereix. Tot va vincul.lat amb l’erotisme, erotisme que jo entenc com del.licadessa, suggerir, imaginar…, com un reconeixement a la figura femenina, que en moltes ocasions no ha sigut tractada com deuria (si encara hi ha molt masclisme), al menys a nivell d’imatge. Per a mi, l’erotisme no està nomès en mostrar una imatge suggerent, que doni peu a la imaginació o molt càndida com a aquesta imatge, per a mi és una combinació d’elements que m’omplen l’esperit.

Deixo doncs que la vostre imaginació treballi, i us animo a treure el que porteu dins.

Bon cap de setmana

 

Veure el que sona, veure el que és veu

Avui, he recuperat amb una gran distància en el temps des de que vaig fer les primeres fotografies, unes imatges musicals. Com ex-estudiant de guitarra clàssica, la música és una part molt important per a mi. Com la majoria de les sèries fotogràfiques (per no dir totes les que començo)  estan rel.lacionades amb la meva personalitat, els meus gustos.

He arribat a un moment que no faig res que  no m’agradi

Quan escrivia línies més amunt, que hi ha hagut una gran distància entre la primera idea de fer una sèrie musical i avui, és que han passat uns sis anys, temps que m’ha servit per recuperar amb més maduresa, no nomès les idees, també les edicions, molt més segures i amb més presència.  Un altre detall és que la sèrie no està tancada, i no se si ho estarà mai. Diuen alguns professionals, que tota sèrie porta un relat, un fil conductor i que es aconsellat tancar-lo passat un temps quan donem per explicada una història. Aixó té sentit si aquesta comença a ser repetitiva, però de la mateixa manera que la música està plena de variacions, combinacions, ritmes, silencis (mai 7 notes i les seves corresponents ? havien donat tant de si). En el fons la lectura i escriptura musical no deixen de ser matemàtiques, i les matemàtiques no tenen fi, sempre hi ha sol.lució a qualsevol problema.

La sèrie em deixa crear, pensar, rumiar i reflexionar. La primera reflexió va ser començar per mostrar la creació d’un instrument.

imatgesipixels-5733116c1d647b3
Mestre Luthier G. Gecubí – http://www.gecubi.com – Barcelona

Aquesta reflexió s’ha vist augmentada (desprès de dos dies d’interessants conferències fotogràfiques, a les que he tingut la sort d’assistir) per la intenció de guardar les fotografies, per les bones pràctiques de tenir molt present el passat. Fem moltes, moltíssimes fotos i no ens preocupem del seu arxiu, de com conservar-les. Abans obligatòriament haviem de passar pel laboratori, avui en dia, la majoria no ho fem.

Conservar el passat és ajudar a conservar i mantenir viva la història.  Veient com canvia tot en un tres i no res, seria bó tenir referències. No cal ser un foto-periodista per aconseguir-ho, simplement és tractar d’estar viu i de recollir, moments, imatges, realitats. Tothom ho pot fer. I no cal ser un fotògraf-a hiper-experimentat. Avui en dia, sembla que no retocar massa les fotos, sigui sinònim de mediocritat i no podria estar més en contra. És cert que tenim eines molt potents per aconseguir una imatge qualitativament parlant bona, però moltes vegades deixem la humanitat i ens convertim en autòmates. Crec, afirmo, que deixant sortir el que sentim, les fotografies recuperen vida.

imatgesipixels-573311681d647ab
Concert Improvisat a la Casa Beethoven. La Rambla. Barcelona

Aquesta fotografia per a mi mostra molta vida. Quan la botiga desaparegui, engolida per aquest afany turístic i gens viu de la Rambla de Barcelona, tindrem un bocinet de vida. I no ens hem de limitar a espais que potser no cridin l’atenció a la gent jove, cadascú hauria de ser fotògraf de la seva realitat, d’acord amb els gustos, edats…

Es treballa molt la tècnica i poc les emocions. Emocions tant diferents com notes musicals, com veus dins d’una partitura. A mi, que no m’agrada massa tancar-me a casa a treballar fotografies a l’ordinador, veig una pèrdua de temps aquelles persones que ho extrapolen tot a una perfecció informàtica. S’hauria de sortir més al carrer – per aixó sóm mediterranis -.

imatgesipixels-573311671d647a3
Músic de carrer
imatgesipixels-573311681d647a6
Concert – Homenatge a Miquel Llobet, davant la seva tomba al Cementiri del Poblenou. Organitzat per Eulogio Dávalos

A les nostres cases tenim moltes fotografies, busquem-les, recuperem-les i compartim-les. Segur que ens sorprendrem de la quantitat de bocinets d’història que hem viscut i no recordem. I no deixem de fer-les d’ara en endavant

Bon cap de setmana

Toni Catany. Expo a La Pedrera

Avui, hem fet una mica de guiri però sense ser-ho. Hem anat a La Pedrera, impresionant edifici modernista, a veure l’exposició fotogràfica de Toni Catany – D’Anar i Tornar.

Per tothom és una exposició molt recomanable, especialment pels amants i enamorats de la fotografia.

26212081200_dd953014e1_o

Nosaltres ens hem embadalit observant, gaudint, vivint les fotografies. És un punt de vista molt personal el treball de Toni Catany (Llucmajor, Mallorca 1942 -Barcelona 2013),  introspectiu, que repasa la seva trajectòria artística i professional molt especial, no s’ha d’explicar, s’ha de veure i sentir: natures mortes, retrats, nu, paissatges, tot passat pel sedàs íntim del fotògraf.

cropped-index_c1
Natura Morta. Enllaç vinculat des del web de l’Autor

Està exposada a La Pedrera fins Juliol 2016, i  és accessible per cadires de rodes, encara que per la distribució de l’edifici i al ser un espai protegit i patrimoni de la humanitat que no admet reformes ni massa canvis, algunes cadires podrien tenir dificultats per accedir a l’ascensor, que es d’època i un xic estret. Una cadira d’adult pot tenir dificultats per accedir, les elèctriques m’atreviria a dir que no passen per la porta. Un cop superat l’ascensor, ja no hi han barreres. També hi han un parell de fotografies en relleu pels invidents, on tocant es nota la textura i la forma de la imatge, i té el text en braille. Per persones amb dificultats d’audició també hi han ajudes, però com no sóc sord, no se en que consisteixen be bé, però he vist el símbol al taulell on és compren les entrades. El preu de l’entrada oscil.la entre els 2 euros per una persona amb mobilitat reduïda o discapacitat funcional i acompanyant, fins els 4 euros del preu general. Val  molt la pena.

Abans d’entrar a veure l’exposició hem anat a dinar al Restaurant La Paisana, als Jardinets de Gràcia. És un lloc força peculiar, especialment per la seva decoració i gastronomia. La decoració és una mica especial, distribució dels espais com un menjador de casa per exemple, i una planta -1, molt curiosa, que de nit funciona com a cocteleria i estances per dinars i reunions privades. Havia sigut una entitat bancària i encara conserven la caixa forta i les capses de seguretat individuals, que serveixen de taquilles. No us perdeu especialment l’estri que tenen per rentar-se les mans un cop has sortit del lavabo, que està adaptat per a cadires de rodes, encara que els miralls estàn un xic alts. Al costat hi ha l’Hotel – Hostel Casa Gràcia. M’ha fet idem que posa a les FAQ del mateix que està adaptat i té rampa, si és cert, però es rampapama (rampa pa matarse) i no està en bones condicions (es una rampa de fusta que està trencada per la punta, no té barana ni és antilliscant i te una inclinació no recomanable)

La gastronomia, és correcte amb tocs d’originalitat. És a base de tapes i de platets. Nosaltres hem menjat unes patates braves (sense gaire picant), un hummus de pastanaga i raviolis de carbassò, una mica de pa torrat (per l’hummus) i pa amb tomàquet – que no ha de faltar a cap casa de Catalunya, com a mínim. L’únic que ha fallat dins del restaurant és que l’ascensor per anar al lavabo i planta -1 estava fora de servei, ens ho han dit directament (perquè l’havien acabat de pintar). De fet quan hem entrat, una mica desprès de les 14 hores el pintor estava acabant de pasar el rodet per la porta de l’ascensor. Ja sabem que cadascú s’organitza al temps de feina com vol i pot, però un servei tan indispensable com un ascensor no hauria d’estar fora de servei, al menys per pintura. Han sigut sincers i valents, ja que a d’altres llocs haguèssin amagat aquest fet. Ja se que obren el restaurant de dilluns a diumenge però opcions per organitzar la pintura hi han moltes, com per exemple pintar-ho dilluns a primera hora, menys concorregut.
Si no fós per aquests detalls tindria un 8 de nota, jo li dono un 6. Espero que hagi sigut un imprevist i que no torni a passar.

Pendre el pols a la pell

Continuem amb les sensacions. És una de les fotografies que he fet, que més em costa definir. Tinc les paraules per dins però no les puc treure, o dit d’un altre manera estic estudiant i valorant quines emocions fer sortir.

Quan era petit a l’escola, vaig aprendre la paraula traslúcid: que deixa passar la llum, en més o menys mesura. Aquesta quasi transparència té un valor molt important dins la meva fotografia. Si us heu fixat aquelles imatges que poden tenir unes impressions més eròtiques van camuflades dins la transparència. Suposo que de forma interior, intento projectar el que sento al que mira, intento projectar una sensació de benestar per combinar bellesa, sensualitat, sensacions, emocions…

La manera de sentir de cadascú és molt particular, tant per combinar argila per dins i ciment per fora. El que més m’agrada és trobar rel.lació entre dues fotografies que van ser fetes per separat i que han acabat dins el mateix espai. No es pot explicar, simplement s’ha de veure.

 

Model: M. Julya -MJ Artist. Foto-Composició. El fons correspon a la Antiga Fàbrica Asland, al Clot del Moro, entre la Pobla de Lillet i Castellar de N'Hug
Model: M. Julya -MJ Artist. Foto-Composició. El fons correspon a la Antiga Fàbrica Asland, al Clot del Moro, entre la Pobla de Lillet i Castellar de N’Hug

 

Barcelona, Aigua i Llum.

Barcelona és Mediterrània. Barcelona és llum natural. Avui ha tocat passejar entre les seves parets horitzontals d’aigua, avui ha tocat posar-se les ulleres de sol, desprès de gaudir des de les 6 de la matinada una pluja molt ben benvinguda. Els núvols han fet el ronso per no aixecar-se tant d’hora i deixar que nosaltres poguessim respirar el plaer de fotografiar.
Barcelona és pont de cultures, a la vista està. Nomès hem de passejar pels seus carrers i veure els seus habitants: gent de fora que ja és de dins. Respira, viu…

Impressions de la darrera sessió fotogràfica

Aquest cap de setmana fotogràficament ha sigut de molt aprofitar. Dissabte, vaig assistir a un taller – sessió compartida organitzat per FotoRobert.

És la segona vegada que assisteixo a les seves sessions, animat per l’experiència de la primera. El que he après són dues coses, la primera és el dur treball dels models. Per aquesta sessió la model, M Julia, s’ha posat dins una pell d’argila. És tractava d’unes fotografies on el nu artístic era el principal protagonista i per fer-lo més atractiu visualment, l’argila un cop seca s’esquartera i dóna una textura molt interessant. La duresa va venir mentre s’assecava l’argila sobre la pell nua, pel fred que ha passat. Us puc prometre que ho ha passat força malament. Jo ja valorava el treball de les i els models, però avui m’ha quedat molt més clar.
Un cop tot preparat, ens hem posat a treballar. I el resultat ha sigut fantàstic, no nomès per la textura aconseguida, si no també per la professionalitat de la model. Jo havia fet alguna sessió tèxtil amb ella, i mostrava bones taules, però en el tema del nu ha estat força fàcil. Una sessió de nu, per molta experiència que tinguis no és un estat gaire còmode – la temperatura principalment – , i aixó ho he dit moltes vegades, la frontera entre la elegància i la vulgaritat es mooolt petita. És per aixó que sempre és recomana mantenir una entrevista prèvia a la sessió i buscar idees que facilitin aquesta elegància.

imatgesipixels-56e48b001c5d1ae

Hem treballat amb la guia professional de Robert, tota la sessió amb un sol punt de llum, detall que ens demostra que no fan falta grans equips de llum per treballar. Com afegit a l’il.luminació hem fet servir en moments puntuals un reflector per donar un petit punt de llum més o per tapar llum massa forta.

He après una mica més aquest dissabte. Al marge de saber que no ens hem de perdre entre llums, he après a valorar molt més la model. I no cal còrrer, quatre hores dónen per molta fotografia. També he vist excessos en fer fotos, fotos i fotos. Aixó és decisió de cadascú, però m’he refermat en el concepte de menys es més. Jo he fet 44 fotografies, i d’aquestes he publicat de moment 6. En dies posteriors, acabaré de revisar i editar tres o quatre més. Deixant passar els dies, setmanes, la visió de les fotos pendents varia i surt una creativitat diferent, o sigui que no descarto més endavant publicar alguna-es fotografies més.  De moment, faig un stop per descansar i agafar la setmana laborable amb molta empenta i força.

Per que no perdeu la sèrie sencera: Tex-nu-res

Fins el proper post. Salutacions.

Tex-nu-res

imatgesipixels-56e48afc1c5d1aaUna nova sèrie surt a la llum. Tex-nu-res. És un treball i un punt de vista personal. Qui ja em coneix sap que estic 100% decidit a donar-li al nu artístic la categoria de qualitat que es mereix.  La figura humana és complexa tant de fotografiar com de reflexar en altres especialitats artístiques. I el que més m’agrada és treballar poc a poc, pensant que fer. Avui s’ha obert la porta per continuar aquesta nova sèrie.

Aniré a dormir amb la satisfacció d’haver fet un treball que m’omple molt i tornarem a la “feina” de continuar-ho. Aquesta feina de combinar llums, ombres i textures és molt satisfactori, la figura humana té moltes possibilitats i vull descobrir-les.

Aqui podreu descobrir la sèrie encetada avui, encara inacabada, a l’espera de trobar noves composicions
Tex-nu-res

Que tingueu bon diumenge

Llegint-li al mar. Fotografia imaginativa

Avui m’ha vingut l’inspiració artística

El mar és molt viu

imatgesipixels-56e166cc1c59ad2D’una manera imaginativa, avui he decidit que era hora de llegir-li rondalles, històries al mar perquè se senti acompanyat en aquest anar i tornar permanent, ferm i constant. Poques vegades mostra el seu geni i quan ho fa mostra que està viu i que no l’hem d’oblidar.

La foto-composició que quasi obre aquest post és a partir d’ara un nou punt de partida, un punt personal que m’acompanyara, el meu dia a dia. Sense deixar de banda la fotografia de retrats, aquesta fotografia sensitiva i imaginativa ha entrat dins la meva vida fotogràfica. Ben pensat els retrats que pugui fer a partir d’ara formaran part del meu univers.

De petit he viscut bastant a la natura, de vacances i colònies, els caps de setmana i ara de més gran sempre que puc m’escapo a gaudir i a respirar aire el més pur possible, o a gaudir de la meteorologia (altres de les meves dèries). També el mar és per a mi, una peça de desig, especialment fora de temporada: el seu color blau – verd, les seves onades de petita escuma blanca i la sol.litud fora de l’estiu són moments de pau i tranquil.litat. Quan vivia al barri del Poblenou no teniem possibilitat d’accedir a la vora del mar, i aixó que vivia quasi a primera línia de la costa. Les platges estàven brutes, abandonades i amb una barrera molt  important: la platja de vies del tren. No és podia anar a la platja per culpa d’un altre platja.

És per aquest motiu que no hi ha hagut bona comunicació entre el mar i jo i ara tinc que recuperar el temps robat. Tot torna al seu lloc, al seu inici net i polit.

Josep

Arts Escèniques. Fum, Fum, Fum. Helena Teatre

Un bloc, i la vida d’un fotògraf tant si treballa com si ho fa per plaer fotogràfic és una part molt viva. Jo no se concebre una captura d’imatge sense vida. És per aixó que m’enganxo a una idea i miro de treure-li tot el suc.

Aquesta vegada ha tocar exprèmer el suc a la Companyia Helena Teatre.

imatgesipixels-56dd447e1c53de7
Obra: Fum, fum, fum. Helena Teatre

Com sempre, miro de passar desapercebut mentre faig les fotografies. Per a mi és la millor manera d’obtindre unes fotografies reals, encara que el mèrit no és meu, és dels actors per fer el paper seu. Trobo que han millorat força des de les darreres vegades que he assistit a fotografiar l’assaig general, dies abans de l’estrena.

Aquesta vegada han representat l’obra Fum, Fum, Fum, dramàtica i divertida (per compensar els moments dramàtics), on l’amor i el desig despistat entren com a papers principals. Jo us recomano no perdre la pista a aquesta interessant companyia, ja que l’art sigui amateur o professional no s’ha de deixar escapar.

Us deixo més fotografies de l’assaig de Fum, Fum, Fum. Març 2016

Obra: Fum, fum, fum. Helena Teatre
Obra: Fum, Fum, Fum. Companyia: Helena Teatre
imatgesipixels-56dd447b1c53ddf
Fum, Fum, Fum. Companyia Helena Teatre
imatgesipixels-56dd447e1c53de9
Fum, Fum, Fum. Companyia Helena Teatre
imatgesipixels-56dd447b1c53de2
Companyia Helena Teatre. Març 2016

La màgia de la llum

Aquest post tindrà poques paraules i dues imatges. Els fotògrafs tenim motivació quan tenim llum interessant. Ahir, dia de bon o mal temps (segons els ulls que mirin, per a mi bon temps), l’atmosfera i la climatologia és vàren posar d’acord per il.luminar el paissatge.
No hi ha cap llum artificial que pugui en pocs minuts d0nar-te les millors sensacions, sensacions que no és poden explicar, ja que cadascú les sent com a pròpies, i que segur tots hem viscut en una ocasió 0 d’altre.
A gaudir doncs de la bona vista

25041745630_1a94dd2790_h
Pantà de Vallvidrera. Barcelona
25219096972_aa763c6eb3_h
Centre d’Interpretació del Pantà de Vallvidrera. Casa del Guarda. Barcelona

Sensacions per sentir a la pell…

11868600725_19abb92f70_o
Sensual Soul. Model: Valeria

Olorar llibres acabats de comprar, quedar-se “drogat” amb l’aroma que deixa anar el café abans de moldre, el tacte especial d’una pell…

Les sensacions que ens poden donar els nostres sentits són una de les millors coses que podem tenir. Al menys per a mi és una bona teràpia, un bon descans mental tenir aquestes sensacions físiques. Continuo pensant (i no se si ho havia escrit en altres posts) que aquesta sensualitat – entesa com plaer físic i cerebral a parts iguals) no hauria de desaparèixer mai. Veure natural, plantes de color verd, marró o blanc, respirar aire pur (del poc que queda), olorar les flors, la resina dels arbres, beure aigua fresca, mirar la posta de sol i amb seguretat una tempesta si s’escau…

14702777895_a8f7c73e78_h
Tempesta. Badalona. Juliol 2014

Suposo que al viure en una ciutat bastant grisa, i en un barri ple de cotxes tots aquests desitjos visuals surten amb força.

Les fotografies, o al menys les meves reflexen les meves vivencies, sensacions i no puc fer altre cosa que treballar-les, siguin paissatges, retrats…

Un botó de mostra:

14511144815_6b3ffa717d_h
Mystica Noemí. Mar Mediterrani
14510389472_50c3ac56c3_o
Mystica Noemí. Mar Mediterrani
14952544749_05abf6794c_o
Estany de Banyoles

Silenci!!!

M’agrada treballar, fotografiar, escoltar música i llegir en silenci

bergueda_Canon Canon EOS 50D1620120728T164019_1600
Des del Mirador del Pedraforca – El Berguedà

El soroll em desconcentra de la feina a fer. Aixó no vol dir que estigui tot el dia desitjant silenci, però si ho necessito quan estic fent una activitat que necessita concentració. Ara mateix, estic escrivint i està tot en permanent silenci (tinc sort de tenir veins que el 99% del temps no fan soroll)

Suposo que al viure en una gran ciutat, necessito aquestes estones de silenci. Visc en una ciutat i en un barri força sorollòs, especialment pel trànsit. Tota aquesta condició diària, em demana de tant en tant, sortir al camp, a la natura, a la platja, a fotografiar a l’aire lliure per exemple. Normalment ja treballo sense pressa, peró quan estic envoltat d’aire encara molt més, o diguem-ne que la pressa que puc arribar a tenir és diferent, perquè si tinc que fotografiar un fenònem atmosfèric, ja m’afanyo a còrrer, però és una velocitat diferent.

Socialment, vivim en un món exprès, ràpid, tot ràpid, anar a tot arreu, la velocitat d’internet, la del mòbil. No sé si estic cansat, o em faig “gran” però començo a veure les coses d’altre manera. Aixó no vol dir que em retiri com un ermità però si començar a gaudir encara més de les petites coses.

natura_morta_formatge_mandarines
Natura viva – Formatge Tête de Moine i Mandarines

És una manera també de diferènciar una mica la feina feta, la feina a fer. En fotografia tot està fet, la competència és molt dura, i és hora de començar a separar-se d’aquest ritme frenètic. És un treball de sembra a mig o llarg plaç, si s’arriba a produïr la collita. Poques sesions, poc treball i lo millor fet possible i amb plaer personal, ja que les sensacions s’encomanen i si es fa la feina amb mega-estrès, és nota en el resultat final, i si fem retrats ho nota la persona que tenim davant la càmera. Jo quan faig retrats, dono molt poques indicacions (per exemple, si la persona se surt de plano i jo no tinc més espai per fer una composició adient), m’estimo més explicar la idea dies abans i deixar l’espontaneïtat del model (no d’èlit) en aquell moment.

22612047641_5559cb1096_h

Bon dia de dimecres, i a gaudir de la vida.

4 – 5 – 6 / Puntuacions

LaBalear_Dia_Dona_Treballadora_Desembre 2015_10_1600

El títol fa referència a la puntuació que he obtingut al darrer episodi de la lliga interna de Photosagrera.

Realment, a mi, em fa pensar, i madurar i intentar millorar el meu recorregut fotogràfic qualitativament i temàticament parlant.

Desprès de estar pensant un parell de dies, JO he arribat a la conclusió que per a mi els punts no serveixen per quasi res, ja que en fotografia com en d’altres vessants artístiques no existeix cap regla que pugui mesurar quina foto és la millor, o la millor escultura, pintura, etc…, o t’arriba o no, però decidir que és la millor és una mica agosarat. Les obres es mostren i el públic observa i pensa, sent, reflexiona, gaudeix, passa por, o s’excita…

Mai he cregut en els concursos per ser el millor, jo crec més aviat en una actitud de compartir els treballs per aprendre uns dels altres i passar-s’ho bé. Com podeu llegir, de tot es pot treure una reflexió.

El dia de la comunicació dels vots, es va encetar un debat interessant on hi havia posicions quasi enfrontades, edició “exagerada” versus edició normal. Crec que els que fem edició normal tenim totes “les de perdre” perquè la tendència que estàn agafant moltes lligues de moltes agrupacions fotogràfiques és aquesta: a més editat més puntuat.  Sense desmereixer el treball dels participants, trobo que la fotografia està en un punt on ha perdut la seva frescor, inmediatesa i crec que s’ha de recuperar aquest esperit real. I reivindico aquesta realitat.
Fent un pensament personal, arribo a la conclusió que el que més m’importa és la meva salut anímica i gaudir amb la fotografia. Esforçar-se per aconseguir la millor fotografia, l’edició més acurada i passar-se hores assegut davant l’ordinador no va amb mi. A mi em va les rel.lacions personals entre fotògraf i model, entre fotógraf i paissatge. És per aixó que la fotografia no s’ha de puntuar, ja que el que un porta a dins, no encaixa amb punts. Per uns serà foto de llibre i per altres serà foto per deixar-la apartada. La fotografia no te punts mitjos, la fotografia viu per emocions personals, i cada persona és una capsa d’emocions diferent, aixó mostra que tot és vàlid.

Segurament la fotografia de la portada, no us dirà res, i ho puc arribar a entendre. Però per a mi, entrar en un espai que no és el meu, fer participar a les dues noies del projecte, ja val la pena, igual que les rel.lacions humanes, el passar-s’ho bé. La fotografia es un pont que ha d’unir més que separar, i jo estic fent l’esforç.

Serveix més que puntuar una imatge, rebre una crítica constructiva de com es podria millorar, i així i tot aquesta critica tampoc poc encaixar, perquè  ningú té la veritat absoluta, ni els que defensen l’edició extrema ni els puristes de la fotografia. La fotografia no és com es matemàtiques, que sempre surt el mateix resultat triis el camí que triis.

La fotografia com a recuperació…

de la memòria.

Doncs si, la fotografia té una capacitat molt ferma – entre d’altres vessants – de treballar la recuperació de la memòria. Mai, una eina havia servit tant per aquesta realitat. Dècimes de segon que serveixen per deixar una empremta social i personal.

Mercat del Ninot. Abans i desprès de la remodel.lació (2009 – 2015)

En les nostres mans està ajudar a conservar fotografies. Jo porto dies, per no dir setmanes pensant de quina manera fer-ho.  Els formats que fem avui en dia, es mantindran per molts anys? El que he decidit és conservar els fitxers digitals en tres formats, jpg, xcf (original de Gimp) i PSD (original de Photoshop) i estic pensant en imprimir-les tant individualment com el contingut d’aquest bloc, en algun format fotollibre, ja que en alguns cercles fotogràfics es comença a parlar del futur de la fotografia actual, que passarà amb tants mil.lions d’imatges que es fan, com es conservaran.

Sempre miro d’acompanyar els meus escrits amb fotografies amb la intenció de recuperar en un futur aquesta memòria. Aquestes que ens acompanyen correspon a abans i desprès de la remodel.lació del Mercat del Ninot, al barri de l’Antiga Esquerra de l’Eixample. Vaig tenir sort que des de la Direcció del Mercat l’any 2009 m’autoritzessin a fer unes fotografies i compartir-les per mantenir aquesta memòria històrica. Hi ha però espais que es neguen en rotund a deixar-te fer algunes fotografies. Ja se que es podria demanar permís, peró entre la petició i la resposta (si és que arriba) ja ha passat el moment. Se que hi han llocs que són privats, com una casa particular, però estem arribant a un moment que ni al carrer es poden fer fotografies, tots són traves, petició de permisos, negatives per part d'”agents de seguretat privada”, Jo faig, encara que segur amb poca efectivitat – no és pot lluitar tan fàcilment contra els grans monstres – reivindicació per una banda i desobediència per l’altre, jo faig la foto, i de moment una mica més de memòria històrica emmagatzemada.

 

 

 

Decisions definitives… sobre naturalitat fotogràfica

sessio_nu_textures_Deia_Març_201536_1600

Aquesta setmana que demà acaba, i amb onada de fred polar intensa, he assistit a un parell de conferències molt interessants organitzades per CasanovaFoto, amb motiu de la nova edició de CasanovaFotoWeek. Han sigut un parell de xerrades a càrrec de Pepe Castro, sobre el retrat d’autor al segle XXI i un altre d’il.luminació strobist de Miguel Angel Muñoz.  He après que la fotografia és totalment lliure i va lligada a la manera de pensar i de veure del seu autor. La casualitat suposo m’ha portat a triar dues conferències on l’estil de treballar dels autors és natural i senzill, no és compliquen gaire l’existència per exemple a nivell il.luminació: Pepe Castro treballa amb un punt de llum i un reflector en la majoria dels casos i Miquel Ángel Muñoz, treballa amb dos flaixos externs de zapata. Un altre detall que coincideix és que el treball és molt personal i força introspectiu. Pensant aquests dies he trobat algunes coincidències amb ells en la meva manera de treballar i una intensa pauta que m’ha fet refermar més el meu treball sense retocs artificials. Vaig extreure, entre d’altres conclusions, que per molt que ens empenyem en portar la contrària al nostre estil, aquest sempre ens reconduirà de forma “obligatòria” a una exposició d’imatges que identificaran amb el nostre segell, encara que podem fer petites variacions, però l’essència nostre restarà molt present. I és aquí on torno a reivindicar l’estil propi. Jo he decidit deixar d’intentar retocar, fins ara havia fet intents (amb poca qualitat tècnica), omple molt més i al marge de qüestions i desitjos personals, la fotografia mereix tornar al protagonisme que la modernitat li ha tret una mica. Jo no crec (i ja m’agradaria) que treballi algun dia amb rodet, però si vull mantenir l’esperit de la fotografia, encara que al treballar digitalment l’esperit de “màgia” queda quasi anul.lat, encara que l’emocionalitat del moment és pot mantenir viu.

Hem de reduïr la velocitat i estrès de treball fotogràfic. Jo per exemple, no en sé treballar a velocitat de fòrmula 1, em surten molt millor les imatges treballant lent. Prefereixo fer una quarta part de les fotos però intentar que surtin lo millor possible. La fotografia que acompanya aquest escrit és un bon exemple del que estic esmentant: natural, delicada i plena de vida. És un “sentiment” meu i potser la fotografia em serveix com de teràpia de relax i descans. La model, Deia, treballa per algunes acadèmies de dibuix al natural i he volgut representar-la d’una manera semblant al seu dia a dia i de pas reconèixer el bon treball del nu artístic de molts artistes clàssics, especialment de pintura i escultura. Aquesta fotografia a mi m’omple de pau i tranquil.litat

I continuem amb aquest punt. Treballar les imatges amb idees molt properes a la realitat. Sempre estic buscant maneres de millorar, he decidit aplicar un pas molt específic i ara continuo treballant per divertir-me i per ser conseqüent.

Es quasi l’hora de fer balanç. Any 2015

imatgesipixels-55ffb9381b7ebdaResta com un mes i mig per finalitzar aquest 2015. Resta com sempre fer una llista dels nous propòsits per un nou any, i la meva llista no variarà gaire: el meu amor i passió per la fotografia continuarà però potser amb petits matissos, matissos propiciats per vivències personals, per literatura fotogràfica, per observacions del treball d’altres fotògrafs (positives unes i de crítica constructiva d’altres…)

El cert és que cada dia que passa més convençut estic de que hem de tenir llibertat total amb la nostra passió fotogràfica, segons amb qui parles et dona unes pautes o unes altres i he arribat a la conclusió que la pauta ens la marquem nosaltres mateixos. La pauta que viu ara en mi és d’un enlentiment a nivell de sessions fotogràfiques, m’he “empatxat” tant de veure imatges que necessito fer un punt i apart, necessito millorar l’estil, necessito canviar algunes de les imatges fetes, necessito diferenciar-me.

Si us fixeu, he deixat – temporalment – de fer retrats i sessions de nu artístic. Aquest pas al que em referia línies més amunt de diferenciar-me . Ho he decidit desprès de pensar tranquil.la i pausadament sobre el meu treball i sobre la qualitat de fotografies que he vist. Em molesta que és doni una fotografia per bona per mostrar per exemple una selva tropical, amb tota la seva grandiositat o d’una model que no porti roba, especialment si no és cuida aquesta qualitat. Jo he mirat de cuidar molt els detalls de les meves imatges tant si són de paissatge com de nu artístic, però crec que s’han de millorar, jo mateix les he trobat avorrides i amb poca presència. Aquesta actitut m’ha fet donar aquest pas de treball més lent. Suposo que la pròpia naturalesa del meu caràcter em fa donar aquest pas, canviar i fer fotografies més interessants i sense retoc. M’he esforçat en  mirar de complementar les meves imatges amb fons especials, però no m’he sortit, m’he avorrit soberament intentant donar una vida a la foto que no tenia. La vida que jo li vull donar ha de sortir del meu interior, detall que a curt plaç o a mig si m’estires no dóna capacitat econòmica. L’altre dia, una persona molt propera al meu cercle, em deia que posava per sobre l’art dels guanys económics i és cert, no tot s’ha de fer per diners. Aquesta afirmació me la prenc com una floreta i una inversió personal i emocional. Jo crec i espero que a la llarga aquesta manera de pensar i actuar doni el seu fruit.

Segueixo reflexionant per continuar avançant a nivell fotogràfic i personal.

Que tingueu molt bona llum. Salut

14506999277_0f77c7bb7a_o

Fotografia i emocions. Part 2

Ha “caigut” a les meves mans aquest article publicat al diari Ara.

fotografia i emocions 1.

fotografia i emocions 2.Ja és casualitat que ahir, just abans d’anar a dormir pensava en fer un post que portès aquest tema com a protagonista.

Abans de tancar els ulls, estava fullejant un llibre que he demanat en prèstec a la Biblioteca Agustí Centelles, una biblioteca especialitzada en fotografia. El llibre és de Yamamoto Masao, i nomès el vaig veure, em vaig enamorar del seu treball, minimalista i personal.

Aquest treball i el contingut de l’article del diari Ara, estan rel.lacionats.

M’explico. El treball de Yamamoto és íntim, personal i instrospectiu, i treballa les emocions personals. A l’article entre d’altres pautes, s’anima a treballar la part personal i introspectiva de cada persona, en aquest cas de la mà de la fotografia. Podria ser fotografia, pintura, literatura, escultura…, qualsevol especialitat on siguem capaços de treballar amb el nostre interior i de pas crèixer en creativitat.

Jo, encara que no ho sembli, sóc tímid, em va perfecte aquesta manera de desenvolupar la fotografia. Per exemple, no m’agrada parlar gaire en públic i menys quan el públic que està present és molt gran. Ho passo un xic malament, quan em toca parlar durant una presentació. Ho vaig fer una vegada i de moment lo de parlar en públic ho deixo per un altre, a mi no em va, m’estimo més agafar la càmera i treure fora el que penso, com ho visc.

La fotografia és un mitjà d’expressió molt interessant. Mostres com ets, que sents i que estimes sense parlar massa i aixó com ja he dit em va perfecte.

Boira al Pont del Petroli. Novembre 2015
Boira al Pont del Petroli. Novembre 2015

Entre diversos temes, al marge dels retrats, m’agrada molt fotografiar paissatges on la meteorologia estigui molt present: sortir a respirar aire lliurement, sortir a omplir els ulls és una motivació. I a més senzilla sigui la fotografia de composició millor. M’agrada fotografiar situacions sense pressa. Cada vegada, cada temporada que passa em trobo i vull treballar més tranquil i fer composicions més reposades – potser serà l’edat, hehe -i més minimalistes.

Flotabilitat
Flotant

Lo millor de tot és que si es fa amb total llibertat és gaudeix molt més. Aquest minimalisme creatiu, aquesta manera de treballar pausada m’omple i em fa feliç. Aquesta llibertat també la tenen els models que “treballen” o col.laboren amb mi. Crec que al igual que jo necessito la meva part reposada i creativa, els models també la poden necessitar. I els hi deixo porta oberta…

Llenceria. Model: Ankale

Model: Ankale

Aquest “conveni” de pausa i creativitat és molt positiu per l’art i per la fotografia. Hem de recordar que estem totalment lligats a la projecció de llum i que aquesta necessita d’una planificació acurada. Un cop la llum està de la nostra part, les emocions i sensacions han de reviure. Des de la soledat reflexiva fins les imatges més evocadores, sensuals…

Aquesta sensualitat o al menys com la veig jo, és molt àmplia. Suposo que a mida que aneu llegint els meus escrits, i veient les meves imatges aneu coneixent una mica més de la meva persona i de la meva manera de enfocar les imatges. Lavanda en blanc i negre Lavanda en blanc i negre

Meditació
Meditació

Model: Xavi

El que més em costa és com i quan acabar un post. Crec que aquest ha arribat al seu “final”, i dóna peu a una continuació fotogràfica. un nou treball. Ja tinc les idees preparades, aviat espero pogueu veure el resultat.

L’essència i salut de la fotografia.

Fa un parell de setmanes si no recordo malament, fullejant el diari Ara, va caure a les meves mans un article que parlava del següent: estem perdent l’essència de la fotografia. L’autor i fotògraf (em perdonareu peró ara no recordo el seu nom, si ho sé sóc un desastre amb la memòria) escrivia sobre la pèrdua de l’essència de la fotografia, i com les noves tecnologies han marcat un punt (espero que tingui retorn) ón estàvem més pendents d’aplicar els 1000 i 1uns filtres que podem trobar a moltes aplicacions fotogràfiques, especialment de móbil, que l’enquadrament, la bona edició i la composició i la idea. La tecnologia ha marcat un punt important en la fotografia, però hi han certes coses o detalls que no s’han de veure superades per la tecnologia. Aquesta popularitat està desvirtuant la fotografia, al menys com l’hem coneguda. A mi m’agradaria (i potser és una idea utòpica) tornar a donar a aquesta especialitat artística el lloc que li correspon.

M’agradaria trobar un col.lectiu, un grup de persones afins a aquesta manera de pensar, afins a fer una fotografia sense gaire artificis o molt pocs, afins a per exemple fer retrats a escenaris reals (urbans, naturals, és igual) però reals.  Hi han segur, però tinc que continuar buscant, es qüestió de tenir paciència.

Cada vegada més. a mi m’agrada la fotografia amb pocs elements, força minimalista. És un estil de fotografia que pot tocar l’ànima, que ens pot fer reflexionar. És un estil que no és massa popular, ja que se surt de la típica fotografia de “beauty”, encara que afirmo que és poden fer fotografies boniques, encara que siguin minimalistes. També penso que la natura i el minimalisme poden anar molt bé de la ma. Aqui tornen a entrar sensacions personals, altres persones faran fotografia minimalista a espais més durs, però jo necessito combinar minimalisme i natura.

Recolliment
Recolliment

Altres punts que caminen bé agafats de la ma amb el minimalisme, són el nu delicat i la natura. La foto Recolliment, és un exemple. La seducció suau que és combina amb el mar tranquil, el nu gens eròtic i el minimalisme m’omplen molt, de fet és un desig interior, no necessito moltes coses per ser feliç, No tinc tendència a fotografiar nu eròtic “vulgar” i sense seducció emocional. I així continuarem i aixi tindré una mica de responsabilitat en la salut de la fotografia.

Un bloc és per expressar pensaments i treure conclusions. No concibeixo un bloc on es mostri un treball com un aparador, per aixó ja existeix un portafoli, escric al bloc perquè necessito treure el que porto dins i treure conclusions per madurar tant fotogràfica com personalment. Les conclusions a les que estic arribant, desprès d’uns quants anys de recorregut és que hem de fer recuperar l’essència de la fotografia. Abans, quan és feia fotografia amb rodet, haviem d’esperar a la sorpresa fins el revel.lat i la creació màgica de la còpia. Ara, és una llauna que tot hagi de ser tan ràpid. A mi m’agrada pensar amb calma com fer la fotografia: el muntatge, la composició, acordar amb el o la model la idea, esperar a que la llum del paissatge sigui l’adient, despullar o no al model…

Cada fotografia té el seu moment, i hem d’obrir portes al camp. No m’agrada gens repetir una idea. Faig una sèrie amb un tema concret, i quan finalitzo el dono per acabat. Donar.li voltes a un tema fet no m’agrada, es més, m’avorreix. Es potser per aquest motiu els silencis que trobeu entre sèrie i sèrie. Ara estic rumiant la sèrie dualitats i quan l’acabi a per un altre tema.

Un dels punts que més em costa, és tancar un post, donar-lo per acabat. Crec que si un ja no té més idees a escriure ha de posar un punt i seguit. El mateix em passa quan no tinc l’inspiració per escriure, no s’han de forçar les idees, si no hi ha més teca no es pot continuar menjant, doncs aqui no s’ha de continuar escrivint.

Torno a la foto, i ens “veiem” a la propera.

Josep

De retocs i d’altres herbes…

Ahir, avui, he llegit informació sobre els excessos i abusos que és fan a les fotografies, abusos de retoc. Sembla que una fotografia no és vàlida si no ha sigut treballada amb el bisturí de Photoshop i d’altres herbes

Jo no en tinc ni idea, del món de la moda. Ho dic perquè la persona que sortirà en un collage que ara compartiré, no sé ni qui es. Però tant se val, es igual que és digui Mariona que Elisabeth, aqui el tema és la falsedat del retoc per fer-la més atractiva.

Carta i fotografies.

La model / actriu se’n diu Inma Cuesta. No en tinc ni idea d’on ha treballat. El cas és que l’he triada per una carta que ha sortit al diari parlant de la seva queixa de estar força retocada en una publicació.
Com imaginareu, a mi el retoc (no confondre amb edició, des d’un raw per exemple) de les fotos no és un punt a treballar, especialment quan és tracta de mostrar un retrat. Si que he fet retoc per canviar algun fons, perquè si no, la quantitat de diners que m’haguès costat portar una persona a un escenari concret haguès sigut impossible d’invertir. Però curiosament la figura de les persones que fotografia no han sigut retocades de cap de les maneres. Els meus retrats són així.

Anem per parts com va dir Jack L’Esbudellador

La bellesa ha de ser natural i sense retocs, és a dir, que quan vegis una persona al natural i la mateixa en una fotografia, la reconeguis a la primera i no és vegi una diferència enorme. No entenc el perquè d’aquesta transformació tan radical. Per a mi, la fotografia ha de ser lo més aproximat possible a la realitat. Un bon retrat (amb tots els seus matissos), s’aconsegueix fent servir llum natural o artificial i un maquillatge suau, en el cas de retrat real, o un maquillatge més intens en el cas de voler entrar dins del món de la fantasia. Una cosa es resaltar el maquillatge (a estudi i llums de flaix, els poros de la pell és poden arribar a marcar més) i ens pot interessar suavitzar-lo o intensificar-lo i d’altre és modificar les formes físiques del cos, li estiro la cara, li poso més forma o augmento el pit, li dono altre forma als braços perquè no són prou musculats i poso la tela al seu lloc perquè no ens hem donat compte en el moment de fer la fotografia o la persona té una figura que no s’adapta al canon de forma perfecta.

Cada dia més, vaig rebutjant aquesta manera de fer fotografia. He observat que hi ha un estàndar de bellesa molt repetit, i jo treballo de forma diferent. Suposo que aquesta “reivindicació” personal fa que estigui fora del circuit professional, comercial. És una decisió molt personal, directament vincul.lada a un estil i aquest s’ha de mantenir com a segell d’identitat. Hi hauran força persones que demanaran aquest tipus de fotografia tant “fals” i retocat. Jo sovint em faig una pregunta, que serà d’aquestes persones quan siguin més grans i no puguin fer quasi res contra el pas del temps? O t’adaptes o et retires.
Els fotògrafs tenim una responsabilitat envers com hem de mostrar la realitat. Ja no entro en detalls de quin perfil de persones fotografio – aixó seria per un nou post -, jo treballo amb el que el meu cervell i sensacions demanen.
De totes formes qui mana en aquests termes som nosaltres mateixos, i hem de fer el que més ens agradi, però repeteixo, tenim una responsabilitat a nivell visual.

Comparem les tres fotografies que he adjuntat al principi del post i digueu quina és la que més us agrada.

El bon camí per continuar…

El camí fotogràfic quasi sempre està acompanyat de coses bones

Coses bones per alimentar l'esperit
Coses bones per alimentar l’esperit

Avui torno a tenir un dia reivindicatiu per una banda i animat per l’altre. He viscut situacions al meu entendre una mica fora de lloc, però aixó es com la varietat de caràcters i persones, cadascú ha de viure la seva passió com única i tot s’ha de respectar. Desprès pots arribar a més o menys persones, com tothom. Però no és cap problema, no pots arribar a agradar a tothom, seria una bogeria.
He viscut una situació que no m’hauria imaginat pas, un dels meus contactes s’ha passat al cantó fosc del cine i ja dic jo respecto tot, encara que certs ambients no els comparteixi. Ho deixarem aqui.
Desprès he sigut amonestat (que no m’importa gaire) i censurat (aixó si que m’importa) perquè han engegat tota la feina feta des de fa sis anys aprox, a fer punyetes i tot per una decisió unilateral sense fonament, o al menys un fonament que jo no entenc.
Be de totes formes, per Flickr, fotogràficament sóc un xixarel.lo i no puc esperar més comprensió, tenint en compte que aquests “personatges” també van bloquejar una fotografia del gran Sebastiâo Salgado
Génesis – Sebastiâo Salgado – Brasil 2009, Mujeres en la Amazonia

No entenc com és pot arribar a censurar aquesta fotografia que és totalment real, i que hi han societats que tenen aquest costum de viure. Qui som per censurar, basant-nos en una idea molt tancada? Moltes mes coses s’haurien d’eradicar, com la violència cap a persones i / o animals. I aixó es qüestió només d’educació i extensió de la cultura. Aquest tema mereix un post sencer.

Tot aixó, de totes formes, m’ajuda a millorar com persona i fotógraf, social i qualitativament. Tots aquells als que ens agrada la fotografia, tenim una mica de responsabilitat per deixar-la al lloc que li correspon, com d’altres matèries artístiques. Lo bonic del tema és que no hi ha dues obres iguals, cada artista expressa el que sent i viu. Per a mi, la fotografia també es una mitjà per guanyar-me la vida laboral i professionalment, peró especialment és una activitat artística i creativa. I aquesta creativitat ha de sortir a llum, perquè m’està empenyent cap a fora, i com sempre sense pressa peró sense pausa. Estic rebent molts “inputs” de sectors diferents, i aixó m’ajuda a concretar més la faceta artística. Inputs a evitar és per exemple estar sempre a la última en material fotogràfic, sigui òptiques o material d’il.luminació. Ahir, vaig anar a una presentació d’un projecte al Pati Llimona, que si prospera serà interessant per que podria fer contactes a nivell fotogràfic, i un cop explicat aquest projecte (20 minuts) la resta del temps va ser una demostració d’unes unitats de flaix d’estudi, molt interessants perquè algunes coses eren molt pràctiques, però mentre ho veia i escoltava pensava, realment ho necessito? Seré millor i faré millors fotografies si ho tinc? No
La fotografia per a mi ha de ser pausada. Suposo que per certs perfils professionals (com qui ho presentava, un fotògraf d’esports) serà útil perquè la fotografia de curses de bicicletes de trial o de motos necessita més moviment i velocitat de llum. Però per un fotògraf de retrats o fotografia mes personal? No, no fa falta
La fotografia de retrat més intimista com la que faig o intento fer no és amiga de presses. Crec fermament que és molt millor fer, provar, equivocar-se i aconseguir la millor foto amb els menys mitjans tècnics possibles. Per aixó crec que treballar a l’aire lliure és el millor plató que podem aconseguir. I dues o tres llums posades estratègicament formen part d’aquesta fotografia intimista.

Sílvia Jané. Escriptora i fotògrafa. - www.silviajane.com

Model: Sílvia Jané, escriptora, fotògrafa
Aquesta imatge ha sigut feta a ple dia, amb dues unitats de flaixos Elinchrom de 500w, un a cada banda de la model per aconseguir el protagonisme de la mateixa i deixar el fons fosc.

S’ha acabat l’estiu…

S'ha acabat l'estiu. Platja de la Barceloneta. Barcelona Temporal de llevant
S’ha acabat l’estiu. Platja de la Barceloneta. Barcelona
Temporal de llevant

Ahir dimarts, vàrem tenir (i tenim a d’hores ara) el primer temporal de llevant de la temporada. S’ha acabat l’estiu i aixó vol dir que des d’ara les platges estaran molt més tranquil.les i podrem gaudir-les aquells als que no ens agraden les aglomeracions. Se que per la majoria que s’acabi l’estiu és sinónim de “deprimir-se” però es un gust per exemple poder fer una sessió de fotos a la vora del mar, sense tenir que estar fent equil.libris perquè no surtin espontanis per darrera 🙂

Per a mi aquesta mena de “soledat” em reconforta, em deixa ser jo mateix. L’estiu em satura (i que consti que també m’agraden les temperatures suaus) però el munt de gent que arribes a trobar pels carrers, platges arriba a ser agoviant. No se si seran coses meves, però trobo que la llum a la vora del mar a l’hivern és molt més agraïda per un fotògraf que la d’estiu.

Recordo de petit un llibre que tenia de català, on ja feia referència a la soletat de les platges fora de l’estiu, no hi hauran nenes i nens jugant, les dutxes no tindran persones a qui molestar o agraïr (depèn del cas) amb la seva aigua freda. Si no recordo malament, és feia referència a que aquesta era època de recuperació personal, per agafar forces pel següent estiu o si m’estires la propera primavera. De totes formes, qui em coneix ja sap que l’hivern no m’arriba a “deprimir” ni pel fred ni per la reducció de llum solar tant d’hora, al contrari m’anima a aprofitar més el temps i aquesta llum que tant ens enamora…
Oberta la “veda” fotogràfica

Fotografiar és una combinació de moltes col.laboracions i es memòria històrica.

A mesura que anem treballant, fotografiant, em vaig donant compte que la fotografia viva és la que combina diversos conceptes, persones, sensacions…..
Fins ara, i suposo que és el procés natural de l’aprenentatge, he sigut (i ho sóc una mica encara) una mica individualista. Per a mi com la fotografia – i suposo que per d’altres persones altre tipus d’art també – és una expressió artística, diguem-li així si volem, que està totalment vincul.lada al nostre interior personal. Quan reviso les meves fotografies de temps enrere, veig i penso que és totalment com el meu món interior: tímid, sensible, pausat…
La Ruta de la Seda - Lloret de Mar - Costa Brava, Catalunya La Ruta de la Seda – Lloret de Mar – Costa Brava, Catalunya

Però a vegades penso, que hauria d’obrir-me una mica més. A vegades m’ha passat en tallers i sessions fotogràfiques organitzades per altres persones, una interactuació diferent amb el o la model que quan els organitzo jo. I aquesta situació amb el pas dels dies i mesos m’ha fet pensar que avui seria un bon moment per canviar-ho. No serà un canvi immediat però vaig a veure si en el trancurs de les setmanes és pot posar en funcionament.
Aquesta reflexió és fruit, suposo, d’una maduresa d’aprenentatge i d’una maduresa personal i amb intenció de ser creativa. Segurament em perdo moltes sensacions que pot deixar anar altre persona i no les aprofito.
Si que és cert que aixó no és pot canviar tot d’una volada, el meu pas tranquil sempre surt, no puc i no vull còrrer, seguirem treballant com fins ara però amb un horitzó una mica més ampli. Aquesta manera d’actuar tranquil.la i pausada és el meu tret diferèncial. No ho faig ni per capacitat de negoci económic, és per obrir un ventall diferent als demès, si és possible és clar, perquè està quasi tot treballat i inventat.

Reconduïnt el tema, tinc que combinar idees i sensacions personals i deixar camí obert a les idees que pugui tenir el o la model que col.labori a les sessions. De totes formes, la tria de model que faig  per una sessió encara està molt lligada a les idees que tinc de sensualitat, força, naturalitat, complexitat…
Suposo que sóc una persona que no deixa quasi res a l’atzar i seria moment com escrivia línies més amunt d’obrir horitzons i no preparar tant les sequències, idees…
Un detall amb el que he notat canvi és la reafirmació de la negativa a preparar artificialment les composicions fotogràfiques a l’ordinador. He fet proves (i he après molt) però ho trobo massa poc natural i viu, m’agrada molt més una composició o bé nua o amb escenaris reals.

La gestió de la memòria és un altre tema que vull tractar, “condicionat” per la cel.lebració de l’altre dia del dia mundial de l’Alzheimer. La fotografia ens ajuda a conservar la memòria, no nomès la cerebral, també l’històrica i la personal. Tots tenim un pas del temps i contra aquest no podem pas lluitar físicament parlant. Podrem intentar enganyar-lo passant per quiròfan, abusant de Photoshop però serà una situació irreal i passatgera. La gestió de la memòria és molt important a nivell social, afirmo que s’han de conservar les coses com eren, perquè generacions futures puguin veure com era el seu passat. El que no em queda clar es el nivell de conservació d’aquestes imatges. El que me fa por es que els mitjans digitals s’espatllin i no tinguem manera de recuperar tot aquest munt de fotografies que es realitzen dia a dia, potser seria una bona idea portar algunes a positivar en paper.

Em poso a pensar com conservar les fotografies i com no pensar en capturar noves imatges, tot per la causa d’aconseguir la vida en fotografia.

Bon dissabte

Intro — spectiu

Porto dies donant-li voltes al tema. I és un detall que m’agrada.
La fotografia t’ensenya al marge de reflexionar sobre el treball d’altres, a reflexionar sobre el teu propi treball, a conèixe’t una mica més per “dins”. Jo  necessito com el got d’aigua diari, fer ocasionalment una sessió de fotos personal i introspectiva. Altres escriuen, altres composen i canten, altres fan poesia i d’altres fem fotografia.

Introspectiu - Localització: Meam - Barcelona
Localització: Meam – Barcelona

De sempre, des de ben petit he tingut un caràcter introspectiu i quan un és així. no és pot fer mes. I aixó m’omple. Cadascú té la seva manera de veure i expressar el que viu i sent. A mi m’omple treballar en foto, sentiments, retrats i natura. I si puc combinar-ho tot en una imatge o millor en una sèrie. I m’oblido de noms, m’interessa més aproximar-me al que penso i sento, que al nom del fotògraf-a. Un altre espai que vull esmentar, és la defensa la llibertat fotogràfica. De la mateixa manera que jo penso com penso, d’altres tenen el seu punt de vista propi. Aquesta visualització dels diferents punts de vista, ens porten a un camí: aprendre, el que és vol fer i el que no.

Estem en una època obligatoriament visual. Tot ha d’anar enfocat a la imatge, si no tens imatge no ets “ningú”. Aixó pot esdevenir un problema, que pots entrar en una espiral i no respirar fotogràficament. Com tot, és necessita un equil.libri, i aquest equil.libri passa per aquesta introspecció a la que em referia a l’inici del post. Reflex – i – ona i actúa, actúa i fes la foto, fes la foto i gaudeix, gaudeix i comparteix.

Avui en dia quasi tothom té càmera fotogràfica. El paper del fotògraf com a punt de mira professional ha desaparegut i mort. No ha desaparegut ni desapareixerà com a punt d’unió entre persones. I aquesta és la premisa o idea que vull recordar. Hi han dies que no tinc les coses clares, m’agradaria fer moltes coses fotogràfiques i per aquesta introspecció quedo frenat. No em deixo anar a la lleugera. Les fotografies les faig per mi, i necessito el meu temps, el meu espai per projectar la idea.

Suposo que és per aquesta manera d’actuar que no faig tantes sessions, al contrari que d’altres que fa una a la setmana o una cada dos dies. Per a mi aixó és un estrés i intento per totes evitar-ho. Tinc projectes en ment, i em sembla que acabaré barrejant-los tot en una sèrie: blanc i negre i mar, blanc i negre i natura, blanc i negre i figura. El color ho deixo pels paissatges, el blanc i negre ho deixo per les emocions. Fins ara he mostrat unes imatges molt suaus emocionalment parlant. Ara, em ronda la idea de mostrar d’altres més, més, com ho diria, més intenses. De forma indirecta hi han moltes coses que ens influencien i totes aquestes influències crec que sortiran més tard o més d’hora. Et convido a estar pendent.

Quin panorama!

Cementiri de MontjuïcAhir i de moment, ha quedat aturada en el temps, aquesta idea absurda (excepte per la butxaca d’alguns) coneguda com a llei Panorama.) De moment, el Parlament Europeu ha votat per deixar sense efecte aquesta proposta, proposta que ens vol fer pagar per fer fotografies a monuments que estan a espais públics i que cobrarien els descendents o familiars dels creadors. Prou complicat està el negoci de la fotografia, per a sobre anar gastant calers i ves a saber si els recuperes (la majoria segur que no els recuperariem)

Aquesta pressió, cansa. De totes formes, jo no cedeixo en el meu propòsit de fer una feina fotogràfica remunerada. El problema és que ningú m’atreviria a dir, es pren la fotografia com una activitat comercial. No estic parlant d’enriquir-se sense miraments, però tampoc donar un treball, unes fotografies a canvi de res. I avui en dia està molt “in” aquesta idea. Ja no parlo de persones que per la cara et demanen fotos (d’aquestes ja he parlat en més d’una ocasió), parlo per exemple de premsa que no vol pagar per les imatges de fotoperiodistes que tenien en plantilla i que li és més fàcil “pispar” les fotos i publicar-les. Anem malament.

Per aquesta situació d’entre uns i altres, he tancat molt el meu cercle fotogràfic. Treballo i o col.laboro amb els que m’omplen de satisfacció professional i que se que no em fallaran o diguem-ne que els hi tinc força confiança. Jo sóc dels que valora la feina dels models.  El que més costa és trobar-se en el camí amb perfils de persona afins a nosaltres. Sóm humans, i tenim una personalitat més o menys complexa i equil.librar aquesta complexitat és dificil. Ha arribat un moment que sents i reps tantes peticions amb una cara dura impressionant, que et fa plantejar moltes coses. Per a mi, la millor manera de viure la fotografia és diguem-ne en silenci i amb calma.

Arriba un moment que, com escrivia línies més amunt, tanques amb el cercle que no t’aporta res. Hi han fotògrafs fins d’aquest cercle que han entrat en un bucle temàtic i d’aqui no surten. I aqui la responsabilitat de la qualitat i varietat fotogràfica la tenim individualment. Aquesta individualitat en fotografia i en d’altres especialitats artístiques està present a la part final del treball. A mi m’interessa envoltar-me de persones que em facin ric visual i culturalment parlant, i que siguin senzilles, que poguem pendre un café i dissenyar una sessió, o compartir un dinar mirant el mar… i desprès unes fotos es clar.

Qui tingui que entrar en un camí comú, entrarà. Jo em guio molt pel meu sentit comú,  i se veure quan una persona serà compatible. De totes formes, comfio força en la gent, que ningú ara es pensi que per escriure així, sóc una persona que viu en una ermita. El que més valoro es la il.lusió per una feina ben feta. La resta és superficial, si volem gaudir de la fotografia, a qualsevol banda de la càmera fem-ho i tindrem molt guanyat.

La fotografia és davant de negoci, un art, i no es pot fer art a qualsevol preu. Hi han fotògrafs no professionals i no comercials 100% que són uns genis amb la càmera entre les mans, i ho són perquè al marge de creativitat, tenen il.lusió i alegria. I aixó és el que queda.

PS. El proper post escriuré sobre el punt de vista fotogràfic i femení

Desenvolupar, escriure, detallar…

A vegades, i aquesta és una d’elles, s’em barregen al cap moltes idees per desenvolupar, escriure, detallar

Com ja he escrit en diverses ocasions, estic estimulat i condicionat per moltes notícies, escrits, fotografies que observo durant el dia i la setmana. Avui m’he aixecat una mica més “xerraire” amb les tecles (no sóc tan bon escriptor com Sílvia Jané. Escriptora – toma falca publicitària -, però faig el que puc, combinant fotografia, escriptura i pensaments)

Un bloc és principalment, una porta als pensaments, sensacions i desitjos. I fidel a aquesta premisa, continuem

Avui “fullejava” Facebook mentre prenia un café i una notícia m’ha fet concentrar-me: Raul Dap – Artista erótico. A simple vista podria semblar una pàgina de fotografia eròtica més, però si aneu navegant per les seves fotografies observareu que té una mirada molt especial a la majoria de les seves fotografies, provocadores i elegants a la vegada. Aquesta pàgina m’ha fet pensar una vegada més sobre el meu estil. Totes, totes les fotografies que fem, que faig, estan totalment “programades”, reflexant el que pensem, el que vivim i és un treball molt íntim i personal. Si ens fixem bé en les fotografies que hem fet, de paissatge per exemple, veurem que té una lleugera dominant, mateixos o escenaris semblants. I en el tema del nu, tres quarts del mateix. Per a mi tant un paissatge, com un retrat, com un nu són producte del meu interior. En el tema del nu, les sensacions emocionals són una part important. Intento mostrar a la foto el tacte figurat de la pell, l’aroma fresc i suau (com un matí de rosada) que pot deixar una persona al passar vora teu. Les meves fotografies mostren el meu cantó personal, interior. Em costa força trobar les paraules adients, s’em dóna millor mostrar-ho en imatges

Una fotografía ha de fer-me una carícia, als ulls i a l’esperit

White Soul. imatgesipixels.net
White Soul. imatgesipixels.net

Em sembla que ja ho he escrit en d’altres posts, però reivindico la tendresa
Però, tot te un però, a mida que vas evol.lucionant vas modificant aquesta tendresa en sensacions més intenses, en fer-vos imaginar les vostres pròpies sensacions, o al menys intentar-ho. És com una poesia, llegeixes i imagines. Aqui mires, tanques els ulls i somies.

El que estic escrivint és altre manera de despullar-se, no tan difícil com fer-ho físicament, però si complicat a nivell emocional. Despullar-se emocionalment és altre manera d’aprendre

A mesura que vaig escrivint, vaig trobant-me més a mi mateix. És un bon exercici, aprendre a treure el que portes dins, al marge de modes. No busco amb aixó diners, busco personalitat.

“Parlant” d’aixó, treballo amb models que tenen una personalitat i un caràcter que dónen molt de si, i amb els que m’es fàcil treballar, que estem en una sintonia propera. No m’agrada aquells que no treballen en equip. m’agraden els que posen de la seva part:

Sílvia Jané. Escriptora i molt inquieta culturalment
Sílvia Jané. Escriptora i molt inquieta culturalment
Mystica Noemí
Mystica Noemí

Olga Molina. Actriu i model Olga Molina. Actriu i model

Ankale. Model Ankale. Model

Reptes no superats de moment

Cala Sant Francesc, Blanes.. Llarga exposicióAhir vaig anar a fer proves definitives per la meva propera sessió i no vaig poder aconseguir el que teòricament volia. Les llargues exposicions són uns excel.lents exercicis d’aprenentage a nivell tècnic, i un cop aconseguits, una excel.lent excitació de la retina.

Jo volia fer una composició, combinar dues fotografies, una de llarga exposició i un altre normal amb un model amb la mateixa perspectiva i no he sigut capaç de fer aquesta superposició de dues imatges. No acaben d’encaixar perfectament, ja que la llarga exposició m’ha quedat lleugerament desplaçada si comparem els objectes que no tenen moviment, en aquest cas les muntanyes i no arribo a entendre perquè. Segur que té una explicació peró per a mi se’n surt de tota llògica.

Resultat, repte no superat i canvi d’idea.
Abans de mirar quina idea faré, he quedat satisfet de les imatges individuals de llarga exposició.

Em tornaré a seure, a fer tempesta d’idees, recuperant algunes antigues que havia dissenyat i que no havia portat a terme, ara és un bon moment. Atents a les pantalles